dissabte, 28 de març del 2009

Difusor pel flaix

Una de les coses que més m'empipa de disparar amb flaix són les ombres dures que queden a la paret. Com que (encara) no tinc un flaix de debò, i he de sobreviure amb l'incorporat de la màquina, vaig buscar-hi una solució. La millor que he trobat: posar-li un "difusor".

Aquí podeu veure la diferència entre usar difusor o no usar-lo. Crec que és prou evident, no?

La part interessant és que el mencionat "difusor" és simplement un full de paper vegetal, que podeu trobar en qualsevol papereria.
Com més separat situeu el full del flaix, millor difuminarà les ombres.

Espero que us serveixi.

Marçal

dilluns, 16 de març del 2009

"flora"

Qualsevol lloc és bo per capturar la imatge d'una flor,
fins hi tot mentre en Francesc va explicant: els diafragmes, les velocitats, les iso, el balanç de blancs, l'histograma, les profunditats de camp,
i d'altres coneixements importants per blasmar allò que els nostres ulls veuen.
Per cert, agrairé el nom d'aquesta floreta.
He cercat i si no vaig errat és una: verònica pèrsica (veronica persica)

A la tarda, seguim les pràctiques, aquest cop la flor de l'aranyó (prunus spinosa),
endrino o pacharan, va ser una de les "vedetes" de la sessió fotogràfica.

"fauna"

Un pit-roig, observant-nos mentre el retratàvem.

Una parella de cigonyes estimant-se.
s@lut

"els aiguamolls de l'Empordà i el cap de Creus"

En Francesc explicant els ets i uts de la fotografia,
i de com posar-hi l'ànima al que veiem,
o com fer una foto diferent, amb la nostra empremta personal.

L'autor, en aquesta, ha volgut expressar-hi quelcom més,
que el fet de mostrar les sitges d'arròs dels Aiguamolls de l'Empordà,
reconvertits en observatori ornitològic i de l'entorn,
i observades per un grup d'alumnes de fotografia del CRBA.

Aquí, els alumnes, van assajant maneres de capturar la realitat,
constatant que allò de: "vostè dispari, nosaltres farem la resta"
sols era un eslògan publicitari dels anys 60,
i no paren de demanar-li al "profe" el perquè rés és tan fàcil com ell diu.

Després de dinar, ara ja una mica més tranquils,
aprenem alló de la "profunditat de camp",
o com aconseguir enfocar tot el mon en un sol pla;
evidentment la realitat és més dura, i s'arriba a pensar
que és més fàcil transportar aigua amb un col·lador.

Ara sí!
Sembla que després de pair el sopar, i els aprenentatges duran tota la nit,
enfrontar-nos a les roques regruades del cap de Creus,
ens ajuden a capturar els colors i les textures,
i fins hi tot alguna flor entre ràfega i ràfega de llevant!
s@lut, companys!